Amb una mica més de retard del previst inicialment, finalment, el passat 29 d’abril, es va publicar al Diari Oficial de Catalunya (DOGC) la Llei 5/2020 de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic.
Entre altres novetats fiscals que afecten a quasi tots els impostos cedits o propis, destaca, i és l’objecte d’aquest article, l’aprovació d’un important increment a l’impost de successions i donacions a Catalunya, conseqüència de la reforma d’alguns articles de l’Impost de Successions i Donacions en la part que és competència de Catalunya.
En que consisteixen els canvis?
Deixant de banda qüestions menors, les modificacions se centren en tres punts:
- La introducció de la tributació per patrimoni preexistent.
Aquesta modificació comporta que malgrat que qui hereti o rebi una donació sigui un descendent, cònjuge, parella estable o fins i tot ascendent, si ja té un patrimoni superior a 500.000 € (això inclou immobles, estalvis, …) i en funció d’un determinat escalat, la seva tributació es multiplicarà per entre 1,1 i 1,2. És a dir: s’incrementarà entre un 10% i un 20% allò que hauria pagat si ho comparem amb la normativa derogada.
Aquesta major tributació es independent de que el receptor sigui un nen, un menor d’edat, una àvia o avi, vidus, vídues, …
I per suposat, és totalment indiferent que rebi immobles i no hagi líquid per assumir el deute tributari derivat, per exemple, d’una successió, que com és obvi, per la seva pròpia naturalesa no acostuma a ser voluntària.
Això, evidentment agreujarà l’actual percentatge de renuncies a les herències, on Catalunya ja és, lamentablement, la Comunitat capdavantera dins l’Estat espanyol.
- La modificació de la tarifa de bonificació de l’impost de successions excepte pels descendents menors de 21 anys.
Aquesta tarifa de bonificació consisteix en reduir la quota a ingressar en base a un percentatge, que abans de la modificació anava del 99% al 20% de reducció.
Doncs amb els canvis aprovats, la reducció ha passat a ser d’entre el 60% i el 0%.
A la pràctica això suposa incrementar directa i considerablement la tributació dels descendents majors de 21 anys i dels ascendents.
- La pèrdua del dret a la bonificació si qui hereta opta per aplicar determinades reduccions a les que té dret (i que son quasi totes aquelles més habitualment utilitzades).
Això significa que a les liquidacions per successions que es meritin a partir d’ara caldrà haver d’optar entre:
- aplicar la bonificació -encara que reduïda tal com s’ha comentat a l’apartat b) anterior- però aleshores no poder aplicar, per exemple la reducció del 95% del valor d’una societat familiar o d’un negoci.
- o a l’inrevés: no aplicar la bonificació, però, ara sí, acollir-se a la reducció del 95% de les participacions d’una societat familiar.
La lògica econòmica d’aquesta discriminació (acollir-se a una reducció obliga a abandonar l’altra, encara que el seu origen i justificació siguin totalment diferents) es difícil de justificar racionalment, més enllà de l’increment de recaptació que això comportarà.
És impossible quantificar l’efecte general que tots aquests canvis acumulats en una liquidació provocaran, ja que es tracta d’impostos personalíssims i amb una gran quantitat de variables.
Però per poder assenyalar només un petit tast dels efectes en cadascun dels dos impostos afectats calcularem dos supòsits:
- una donació de 2 MM € a un fill (sigui aquest valor de 2 MM € un edifici, sigui actius financers, …).
Amb la normativa anterior ara modificada hagués tributat per una quota de 164.000 €.
Amb patrimoni preexistent i fets ens canvis abans esmentats, actualment podria passar a tributar 196.800 € (un 20% més).
- una herència amb una base de 2 MM € on 200.000 € fossin accions d’una empresa familiar i la resta fossin bens en general amb patrimoni preexistent per part del receptor.
Optant per mantenir la reducció de l’empresa familiar, amb la normativa derogada hauria tributat 284.555 €
Doncs amb els canvis passarà a tributar 533.040 €.
Òbviament, amb tot l’exposat la conclusió és evident: cal revisar els plantejaments i planificacions que sent vàlides fins la modificació, actualment poden haver deixat de ser-ho i requerir d’una revisió parcial o total de les mateixes.
Especialment preocupant és el cas de les herències on es barregi la recepció de participacions a societats familiars bonificades, amb bens immobles o actius financers situats fora de les esmentades societats.
I en cas d’estar dubtant entre una donació o una successió, és evident que només pot haver un consell: cal analitzar-ho i fer nous càlculs perquè segurament, l’alternativa mitja serà l’opció actualment més adient.
Malgrat l’exposat i sense que tingui cap relació una qüestió amb l’altre més enllà que coincideix l’impost afectat, el Tribunal Suprem acaba de dictar una important sentència en una matèria essencial de l’esmentat impost. Ens referim a la sentència de 19 de maig de 2020, que resol el recurs de cassació nombre 499/2020, en la qual es tracta de delimitar el concepte d’aixovar domèstic i la seva valoració a efectes de càlcul de l’impost.
Segons l’article 15 de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD) i el 34 del Reglament que la desenvolupa, l’aixovar domèstic forma part de la massa hereditària i estableix una presumpció segons la qual aquest es valorarà en el 3% de l’import del cabal relicte del causant. Presumpció que pot ser destruïda per l’interessat assignant un valor superior o provant un valor inferior o, fins i tot, la seva inexistència.
Doncs per determinar el concepte d’aixovar domèstic i, concretament, delimitar quins elements o béns han de ser inclosos en ell i quins han de considerar-se clarament exclosos acudeix l’Alt Tribunal al Codi Civil i al concepte d’aixovar domèstic referit en l’Impost sobre el Patrimoni i que el defineix com el conjunt de béns mobles afectes al servei de l’habitatge familiar o a l’ús personal del causant. I partint d’això determina que el concepte de aixovar domèstic, no definit en la norma fiscal, no pot comprendre sense més un percentatge sobre la totalitat dels béns de l’herència , sinó només aquells que, d’acord amb la norma civil i fiscal, siguin pròpiament aixovar.
Sent així, la seva valoració no pot realitzar-se aplicant el 3% sobre la totalitat dels béns de l’herència, sinó que cal excloure de la dita fórmula aquells béns que per la seva identitat, valor i funció no siguin susceptibles d’ús particular i personal del causant.
Sens dubte, la interpretació que es fa en aquesta sentència i en una anterior, de 10 de març de 2020, els arguments de la qual es reprodueixen, marcarà un abans i un després en el càlcul de l’impost que afectarà molts contribuents, ja que suposa, en la majoria dels casos, disminuir la seva base imposable i, amb això, la quota a pagar.
Les conclusions de la sentència es resumeixen en les següents punts:
1.- l’ aixovar domèstic només comprèn el conjunt de béns mobles afectes al servei de l’habitatge familiar o a l’ús personal del causant.
2 .- en concret, no és correcta la idea que el 3% del cabal relicte que, com a presumpció legal, estableix l’esmentat article 15 LISD, comprengui la totalitat dels béns de l’herència , sinó només aquells que puguin afectar-se, per seva identitat, valor i funció, a l’ús particular o personal del causant, amb exclusió de tots els altres .
3 .- les accions i participacions socials que no poden integrar-se, ni fins i tot analògicament, en aquest concepte d’aixovar domèstic per ampli que el configurem, no poden ser preses en compte a l’efecte d’aplicar la presumpció legal de el 3 per cent.
4.- el contribuent pot destruir tal presumpció fent ús dels mitjans de prova admesos en Dret, a fi d’acreditar, administrativament o judicialment, que determinats béns, per no formar part de l’aixovar domèstic, no són susceptibles d’inclusió en l’àmbit de l’ 3 per 100, partint de la base que tal noció només inclou els béns mobles corporals afectes a l’ús personal o particular, segons el criteri abans establert.
D’ especial interès resulta el pronunciament de la Sala sobre la càrrega de la prova , segons el qual, quan es tracti de béns que per la seva pròpia naturalesa no són susceptibles de formar part de l’aixovar domèstic, l’Administració ha excloure’ls sense exigir prova a contribuent. Diu el Tribunal Suprem.
“En altres paraules, sobre el diners, títols , els actius immobiliaris o altres béns incorporals no es necessita cap prova a càrrec de contribuent, ja que es tracta de béns que, en cap cas, podrien integrar-se en el concepte jurídic fiscal d’aixovar domèstic, al no tenir relació alguna amb aquesta categoria”
Comentada ja la gran transcendència que aquesta jurisprudència pot tenir a futur, atès que suposa un canvi radical en la valoració de l’aixovar domèstic amb efectes a favor dels contribuents, respecte a la possibilitat d’aplicar aquesta doctrina a liquidacions o autoliquidacions anteriors, convé analitzar cada cas en concret i estudiar com es va determinar el valor de l’aixovar domèstic, per valorar, en funció de les diferents vies previstes en l’ordenament, si procedeix la seva revisió. Tot això tenint en compte els límits derivats de la prescripció i altres situacions que hagin guanyat fermesa.
Lecturas: 232
