La Sala Tercera del Tribunal Suprem, en la recent sentència de data 3 de juny (Rec 84/2018), ha estimat un recurs interposat contra la regulació reglamentària de les costes a la via economicoadministrativa.
Aquesta regulació, ara ja declarada nul·la, es va plasmar en el Reial Decret 1073/2017, publicat al BOE del 2017.12.30 que modificava el Reglament General de desenvolupament de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària, en matèria de revisió en via administrativa, i que, després de modificar altres vuit disposicions tributàries amb un total de gairebé 200 pàgines, … entrava en vigor 48 hores després.
En la sentència, el Suprem no dubta a verbalitzar un clar correctiu al Ministeri d’Hisenda, arribant a manifestar que:
“Avui és sentir comú la profunda inseguretat jurídica i incertesa social provocada, entre altres factors, per la imprecisió de les normes jurídiques, amb que es manifesta de manera molt significativa en l’àmbit fiscal. (…).
Cal observar en l’elaboració normativa, habitualment, la utilització de conceptes i categories perfectament definits i delimitats per la ciència jurídica tributària, que en el seu desenvolupament en el text normatiu delimiten contorns que s’allunyen del concepte o categoria enunciat per acabar definint o mostrant una figura fiscal diferent. De vegades, sembla que aquesta tècnica respon a meres llacunes o a pròpies complexitats conceptuals d’una determinada figura tributària, altres, però, descobreixen una finalitat directament adreçada a salvar obstacles que farien inviable la seva aplicació. No resulta estrany comprovar com es presenten com impostos el que constitueixen veritables taxes o viceversa, o com es juga amb la imposició directa o indirecta, o amb els tributs extrafiscals, per exemple. (…)
La modificació de l’art. 51.2 del Reial Decret 520/2005, introduïda pel Reial Decret 1073/2017, (…), li fa perdre la seva veritable naturalesa, perquè ja no podem estar parlant de costes del procediment, sinó (…) com a taxa, com a mesura sancionadora o com a prestació patrimonial de caràcter públic no tributari, i de ser alguna d’aquestes figures el que és evident és que no poden ser costes del procediment.
La sentència, conclou que:
“ja no podem estar parlant de costes del procediment, sinó, depenent de la perspectiva des de la qual ens aproximem, tal com fan les parts en examinar l’article 51.2, cal identificar-les com taxa, com a mesura sancionadora o com a prestació patrimonial de caràcter públic no tributari, i de ser alguna d’aquestes figures el que és evident és que no poden ser costes del procediment “.
El ponent de la sentència, el magistrat Montero Fernández, estima que l’article 51.2 del Reglament de revisió en via administrativa, des del seu reforma de 2017, quantifica l’import de:
“de manera general i abstracta”
desvinculant del procediment concret en què es produeixen les despeses a sufragar i prescindint d’aquests.
És la pròpia part recorreguda la qual en definitiva ve a negar a les costes del procediment la seva condició de tal, i advoca perquè es consideri que els articles 245 de la Llei General Tributària i 51.2 del Reglament estableixen
“Una prestació patrimonial de caràcter públic no tributari”.
Per això, les fins ara denominades costes, en realitat són despeses necessàries en els quals incorren els òrgans econòmics administratius derivats i per complir la pròpia finalitat del procediment tramitat.
L’article anul·lat per l’Alt Tribunal imposava que aquestes es quantifiquessin en un percentatge del 2 per cent de la quantia de la reclamació, amb un mínim de 150 euros per a les reclamacions o recursos resolts per òrgan unipersonal, i de 500 euros per als que es resolguin per òrgan col·legiat.
En cas de reclamacions de quantia indeterminada, les costes s’havien de quantificar en les quanties mínimes referides. A més, aquestes quanties podien actualitzar per ordre ministerial.
Lecturas: 749
