Esteu aquí

dilluns, febrer 11, 2019 - 11:07 - Gestió Empresarial - Dret Tributari

Com és sabut, a Espanya, en supòsits d’adquisicions lucratives, tant mortis causa com inter vivos, la normativa autonòmica acostuma a oferir uns avantatges en forma de deduccions o bonificacions que redueixen la factura fiscal.

Òbviament, si quan intervé un no resident no es pot aplicar la normativa autonòmica i s’aplica simplement la normativa estatal espanyola, no serà possible utilitzar les esmentades reduccions i l’import a pagar serà més gran.

És això discriminatori?

Sí, segons ja va assenyalar el Tribunal de Justícia de la Unió Europea -TJUE- (sentència de 3/9/2014 assumpte C-127/12). I ho és perquè segons recull l’esmentada sentència, aquesta situació atempta al dret a la lliure circulació de capitals recollit a l’article 63 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.

A conseqüència d’aquesta sentència, Espanya es va veure obligada a modificar la Llei de l’impost de Donacions i Successions i de pas també, i en el mateix sentit, la llei de l’impost sobre el Patrimoni.

Però el canvi es va limitar només respecte els residents a la Unió Europea -UE- i a l’Espai Econòmic Europeu -EEE-. Per tant, la normativa no es va modificar en relació als residents de tercers països, com seria el cas del habitants al Principat d’Andorra.

Com els mateixos tribunals europeus en diverses sentencies (v.g. assumpte C-181/12 entre altres), ja havien determinat que la lliure circulació de capitals també afectava als residents de països tercers, a Espanya es van anar presentant recursos per part de residents d’Estats que se sentien discriminats per la normativa insuficientment modificada.

Finalment (la justícia és lenta però avança, encara que al seu propi ritme), la secció 5ª del Tribunal Suprem va resoldre en diverses sentències que l’emesa pel TJUE també emparava als residents a tercers països (SSTS 242/2018 de 19 de febrer de 2018, 488/2018 de 21 de març de 2018 i 492/2018 de 22 de març de 2018).

Final feliç i polèmica tancada? Doncs sí i no. Perquè recentment s’han produir dos novetats: una de freda i una de calenta

Comencem per la freda: un auto de data 12 de desembre de 2018 de la secció 2ª del Tribunal Suprem ha admès un recurs de cassació (recurs 6314/2018) per analitzar la legalitat o no d’una liquidació tributària a la que s’havia aplicat la norma discriminatòria.

La pregunta és: però això no és un tema ja resolt?

Doncs no del tot. Resulta que ara la Secció 2ª, a qui per especialització correspon jutjar assumptes que versin sobre normes discriminatòries, considera, que és a ella a qui correspon dictar jurisprudència en aquesta matèria -i no a la Secció 5ª, que té atribuïda la especialització sobre matèria de responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador i és l’emissora de les tres sentències abans citades-, podent -com el propi auto admet-, matisar, precisar o fins i tot corregir si fos el cas, a la jurisprudència ja existent (i per tant, fent clara referència a les dos sentències abans esmentades que aparentment ja havien fet Jurisprudència).

Per acabar de neguitejar als interessats, recordar que el criteri d’especialització ja va ser invocat  en la famosa sentència del Ple del Tribunal Suprem en relació a la conegudíssima polèmica de qui era el subjecte passiu (l’entitat financera o el prestatari) de l’impost en les hipoteques, amb el trist final conegut per tothom. 

Acabem per la calenta: un dia abans de l’auto del Tribunal Suprem (potser si arriben a saber-ho s’haurien esperat a treure-la !!), la pròpia Direcció General de Tributs -DGT- va emetre la consulta vinculant 3151-18  en la que reconeix, literalment, que l’exclusió de la normativa espanyola a l’accés del residents extracomunitaris o de fora de l’EEE a les bonificacions i deduccions autonòmiques és contrària al dret europeu, i confirmant que no s’ha d’aplicar la llei declarada incompatible amb el dret de la Unió Europea no només als tribunals sinó també dins les Administracions públiques, tal com recullen sentències del TJUE (22/6/89 o 9/9/03) o la pròpia Llei General Tributària espanyola (on l’article 7 regula la primacia i efecte directe del dret comunitari respecte del nacional fins i tot quan aquesta norma encara no ha estat desplaçada o substituïda per una alta dins l’ordenament intern). Més clar, l’aigua.

Aquesta consulta, a més a més, resolt alguns dubtes de gestió tals com qüestions d’interpretació de la normativa aplicable (assenyalant que cal adoptar l’actualment vigent per als residents de la Unió Europea però sense tenir en compte l’exclusió que es fa a tercers països), o qui és l’organisme competent per a l’exacció de l’impost, del que arriba a identificar, fins i tot, la seva adreça.

Per cert: d’on penseu que era resident qui va realitzar la consulta 3151-18 a la DGT espanyola? Donem pistes: era resident d’un Principat que es troba al bell mig dels Pirineus.

La nostra conclusió, és que vista l’opinió de l’Administració espanyola, amb la jurisprudència europea reiteradament a favor, i amb tres sentències del Tribunal Suprem molt clares, sobta l’admissió a tràmit d’un recurs de cassació que pot replantejar novament tota la qüestió.

Només podem doncs recomanar l’acceleració dels tràmits per part d’aquells interessats en aplicar directament la normativa europea a Espanya ara que encara està clar quin serà el procedir administratiu.      

Lecturas: 126